“¿Algú compren a Hamlet?. No és el dubte, sinó la certesa que l’embogeix”… (…) Tots tenim por a la veritat.” Friedrich Nietzsche,
(Ecce homo)
Nietzsche va definir en el seu llibre “El crepuscle dels ídols” a Dostoievski, com: “L’ únic psicòleg del qui he tingut alguna cosa per aprendre i forma part de l’atzar més feliç de la meva vida”
Efectivament, Dostoeivski i Shakespeare, van saber retratar molt abans que Freud ho teoritzés, d’una forma magistral, el perfil de l’ ànima humana i de la bogeria. I Freud sensible als poetes, va recollir i teoritzar en varis articles les idees i la vida de Dostoeivski: “Dostoievski i el parricidi”
Freud va dir de l’escriptor: “En la rica personalitat de Dostoyevski podem distingir-ne quatre facetes: el poeta, el neuròtic, el moralista i el pecador. ¿Com orientar-nos en aquesta intricada complicació?”
“Després de lluitar desesperadament per conciliar les aspiracions instintives de l’ individu amb les exigències de la comunitat humana, va acabar sotmès a la autoritat seglar i a la eclesiàstica, venerant al tsar i al déu dels cristians i propugnant un estret nacionalisme…no va voler ser un mestre i un llibertador de la Humanitat i es va situar al costat dels seus carcellers. El provenir cultural de la Humanitat tindrà molt poc que agrair-li….. L’ elevació de la seva intel·ligència i la força del seu amor a la Humanitat obrien a la seva vida un altre camí diferent: el camí de l’ apostolat.”
En la vida real, el nihilisme i individualisme de Dostoievski acaba sotmès al poders del tsar, al déu i al cristianisme, com el seu personatge Roskòlnikof
Freud ens continua dient: “La simpatia de Dostoievski cap el delinqüent és realment il·limitada; va molt més enllà de la compassió a la que pot aspirar el desgraciat, i recorda el respecte que als antics inspiraven l’ epilèptic i el dement”.
Vegem ara el personatge de Roskòlnikov. Freud parla d’individus a qui els resulta particularment difícil sotmetre’s als principis de realitat. Són subjectes que no renuncien a la satisfacció dels seus desitjos, ni en el cas que això els pugui perjudicar. Freud diu que aquests individus, en la seva infància havien sofert una vivència de la que se’n sentien innocents, una injustícia contra d’ells, amb conseqüències que els hi comportarien conflictes posteriors.
Ricard III de Shakespeare, frustrat i indignat pel seu aspecte físic, va voler viure una vida sense límits amb satisfaccions immediates de les que va creure tenir-ne dret i Raskòlnikov, sense estudiar ni treballar, exigeix, (no com els socialistes una felicitat universal) sinó viure per sí mateix, ser una pedra en l’edifici universal”. “Ja que he de viure un temps, vull de seguida la part de la felicitat”.
Roskòlnikov se sent elegit com un ser extraordinari. Recordem el seu article en el que classifica la humanitat en éssers ordinaris que acaten les lleis i viuen grisament i els extraordinaris “homes d’avantguarda, destructors, que estan cridats a dir un MOT NOU” com Napoleó. “ Els primers conserven el món i en multipliquen els habitants; els segons mouen el món i el menen al fi” (p. 133)
“L’home extraordinari té el dret…això és, no el dret oficial, sinó el dret d’autoritzar per si mateix la seva consciència a passar per damunt… de certs obstacles en el cas exclusiu en que la realització de la seva idea ( a vegades salvadora, potser, per tota la humanitat) ho exigeixi (p. 331) 1r t
Roskòlnikov li diu a Sònia, la prostituta elegida per a confessar el seu crim i futura companya de la seva vida: “Tu també ho ets de criminal, també has pogut traspassar el límit..Ara ja ho ets, com una boja: cal doncs que marxem junts pel camí ! Anem! (p. 67 2n t)
“Què fer? Rompre el que calgui d’una vegada per sempre i anar endavant passi el que passi, prenent el sofriment sobre si…la llibertat i la puixança. La puixança davant totes les criatures tremoloses damunt tot el formiguer…” (p.68)
Per a Roskòlnikov, traspassar el límit, és sinònim de bogeria, de sofriment, de ser diferent, de ser FORT i lliure; en relació el formiguer de la majoria de mortals.Veiem com Roskòlnikov en canvi, acaba dirigint la seva mirada, com diu Freud, a la figura d’un Déu misericordiós de l’ Evangeli, del que abans en dubtava de la seva existència; a través de Sònia.
Dels tres camins a seguir: Llançar-se de cap al canal, anar a raure al manicomi…o esfondrar-se en la depravació que emboira el cervell i petrifica el cor” (p.60, 2n tom) Roskòlnikof i Sònia n’ elegeixen una quarta, la via del misticisme i del amor que a Roskòlnikof li dóna opció, de mirar una dona, Sònia, i de fer plans de futur.
Lacan fa una nova versió de la psicosi: La seva tesi doctoral basada en el cas Aimée, va tractar d’una dona de 38 anys que li va arribar a l’ hospital de St. Anne on hi treballava, cas que havia tingut una gran repercussió en els diaris.
Una dona empleada de correus, amb deliris repetitius sobre la influència d’una actriu famosa en la possible mort del seu fill (que ella havia deixat en mans de la germana i el marit, a pagès); va intenta matar amb una navalla a l’ actriu de l’època. Aimée havia escrit novel·les i pretenia ser una intel·lectual. Per a Lacan es tractava d’una paranoia i tenia deliris de persecució i de grandesa: Idealisme reformador , missió social i erotomania cap a personatges de reialesa
Lacan es pregunta: “¿Quin és per a Aimée, el valor representatiu de les seves perseguidores? Dones de lletres, dones de món que representen la imatge de la llibertat i poders socials que ella vol Aquest tipus de dona és el tipus de dona que ella vol ser, la mateixa imatge que representa el seu ideal, és també Aimée i a l’ agredir-la, s’agredeix a si mateixa. Quan Aimée agredeix a l’actriu, s’agredeix a si mateixa i és en el càstig que se l’imposa, que Aimée deixa de delirar.
A aquest tipus de paranoia Lacan la designa com PARANOIA D’AUTOCASTIG, que té la característica de poder ser estabilitzada.
Freud va publicar l’any 1923 un article titulat:“Sobre algunos casos de delincuentes por sentido de culpabilidad” on per primera vegada formula la hipòtesi de que alguns delinqüents delinquien per culpabilitat, es a dir buscant un càstig per una falta imaginària a través de un crim o delicte actual, El que estava prohibit actuava com una atracció per a la promesa del càstig. Freud diu la cèlebre sentència. “La falta es anterior a la culpa”.
La falta per a Freud i Lacan té a veure amb una detenció de la personalitat infantil de la consciència moral, es a dir, la manca d’integració de la instància de la llei en el psiquisme. D’aquí la tendència a l’autopunició.
Recordem que la figura del pare de Roskòlnikov, que no apareix en tota l’obra, apareix veladament només en el record d’un somni de sadisme en el que Mikolka, un pagès, tortura i mata a un pobre cavall: “Papa, papa! Per què… per què…han matat la pobra bèstia? – Estan embriacs i es diverteixen. Que s’ho endenguin ells! -diu el pare”(p.83 1r tom) Algú, entre els espectadors diu en el somni, mentre el pobre animal agonitza: “El que caldria fóra una destral per a rematar-lo d’una vegada”
I és una destral que ell agafa per a matar la vella usurera, identificant-se amb el personatge del somni en la que ell era l’espectador i ara actua en la realitat. El llindar entre l’inconscient, la fantasia i la realitat, són tan propers que es confonen. La instància de la llei, no ha fet una diferenciació ni barrera i Roskòlnikov, actua el que hauria d’estar reprimit.
En la mesura que Aimée vol matar l’actriu, Aimée es vol matar a si mateixa, produeix la realització del desig de la pulsió punitiva que l’allibera d’aquest.
Podríem dir, intentant teoritzar (doncs és un personatge de ficció) que Roskòlnikov, matant a la vella també vol matar-se a si mateix, un ésser degradat, com la mateixa usurera i això l’allibera en part de la pulsió punitiva.
La tendència general dels psiquiatres contemporanis és rebutjar la noció de responsabilitat en el malalt, però Lacan opina que no es pot privar al malalt de responsabilitzar-lo dels seus actes doncs: “aquest assentiment subjectiu és necessari per a la significació mateixa del càstig.”
Aimée va sortir l’any 1941 de l’hospital on hi havia estat durant set anys d’ajudant de Biblioteca, perquè les autoritats no volien pagar els hospicis després de la guerra mundial i treballà de cuinera. Va escriure textos místics (va escriure un assaig sobre dones de la Bíblia) i va tenir sempre molta avidesa intel·lectual. Travessà crisis místiques i de persecució però mai més no va tornar a fer un acte violent ni a ser internada.
Roskòlnikov purgà el seu càstig a Sibèria “Quedaven a Roskòlnikov set anys de dolor i sofriment, però Quanta felicitat! Estava salvat!”
“Sota el coixí hi havia l’evangeli” (p.343. 2n T)
La mística és una creença en la possibilitat de la unió del subjecte amb el principi fonamental del ser, l’objecte. És una experiència que aspira al ser absolut i complert i per tant res a veure amb la falta de la que Freud i Lacan parlen com constitutives en la evolució del subjecte La mística és una experiència, una purificació que es relacionaria amb el càstig. La instància que en la psicosi no s’ha produït, és aquí substituïda per la creença de l’amor. La figura de Déu que posa ordre i diferencia el be i el mal i prohibeix amb les taules de la Llei, substituirà la instància no integrada, la falla del psiquisme i posarà fre a la pulsió de la mort.