Sigmund Freud, l’ any 1921, en estat encara de xoc de la primera guerra mundial, va escriure el llibre «Psicologia de las masas y análisis del Yo».
Anteriorment, Gustave le Bon, (1841-1931) sociòleg i físic, interessat per la psicologia social, que fou també un gran difusor de la teoria del inconscient, ja havia fet molts treballs sobre el comportament de la psicologia de les masses socials, i Edwuard Bernays, nebot de Freud, en el seu llibre «Propaganda» , també va fer un estudi sobre la democràcia, assenyalant que la seva característica més important, era la manipulació de la ment a través dels mitjans i la publicitat.
Sigmund Freud, va dir que existien tres classes de masses: Multituds Efímeres, (irascibles, primitives, espontànies, segueixen un líder carismàtic i es dissolen amb facilitat) Organitzades, (església, exercit, Estat) molt jerarquitzades amb normes que asseguren la seva unió i Estables o Duraderes (familia), que Freud descriu com les unides per la líbido o l’ Amor: L’ Amor propi, l’Amor a un altre o l’ Amor a la humanitat.
Freud, ens diu que les tres classes de masses, coincideixen en un objectiu: Exercir una poderosa influència en el psiquisme humà.
A les masses hi predomina l’ empatia, la suggestió i la imitació i l’ individu immers en una massa, sent, pensa i actua de forma diferent a com ho faria si estigués fora de dita massa. Els individus es contagien del comportament dels altres i sovint es dediquen a repetir-lo sense qüestionar-se res. Com diu .Platónov que va escriure «La rasa», l’ any 1930, el ser no pensa. Coneixia l’ obra de Le Bon i de Freud, quan ens repeteix constantment que els seus personatges no pensen i que l’ únic acomiadat de la feina, en Vósxev, era perquè en la producció li havia augmentat la feblesa, perquè s’aturava a pensar enmig de la producció de la feina? “A tu Vosxev, l’ estat t’ha donat una hora de més per rumiar; en treballaves vuit i ara n’ eren set. …De cop si tots ens posem a pensar, ¿Qui actuarà? (p. 11)«En Tixklin tenia el cap de pedra…perquè s’havia passat la vida picant amb el mall i no havia tingut temps de pensar» (p. 47)
En el cas de les masses Organitzades, com en el cas soviètic, molt jerarquitzades i amb normes indiscutibles, cal que els individus comparteixin el mateix ideal i tots a la una perdin la capacitat del pensament i passin a l’ acció. Le Bon ens diu que hi ha d’ haver alguna lligam que els uneixi en una sola massa i l’ anomena inconscient racial dels substrat més primari de l’ individu; mentre que Freud es pregunta com actua aquest inconscient reprimit, que en el cas de les Multituds efímeres perden la repressió i donen pas a tots els instints més agressius i en el cas de les Organitzades l’ individu queda alienat a un líder perdent tota possibilitat de consciència de l’ existència humana.
Platònov ens parla, en aquest llibre terrible, de línies surrealistes i existencialistes, d’una gran frustració. La reconstrucció del que serà una gran edifici, que serà la casa col·lectiva dels treballadors. La descripció de la duresa dels personatges, la seva pobresa i els seus estats límit, transmeten uns individus despullats de la humanitat mínima necessària per a l’ ésser humà. Joseph Brodsky, en el pròleg que va escriure per a l’edició russa de 1973, deia que Platónov “escrivia en el llenguatge d’aquesta utopia, en la llengua de la seva època, i cap altra forma de ser determina tant la consciència com ho fa el llenguatge”. I afegia: “Platónov es va sotmetre, ell mateix, a la llengua de la seva època, ja que va veure en ella tals abismes que, un cop intuïts, ja no va poder lliscar per la superfície literària i dedicar-se a melindroses trames argumentals, invencions tipogràfiques o filigranes estilístiques”. Era intraduïble”
Vósxev, el que ha perdut la feina per pensar, se sentirà fora de lloc allà on vagi, perquè al ser despatxat, quedarà exclòs del gran projecte socialista. Aquest viure perquè es va néixer de tots els personatges, units només per la causa d’un destí comú, portarà també als dubtes existencials que aniran molt més enllà de la política. “L’home construeix un edifici, però es destrueix a ell mateix”.
Platònov va tenir la lucidesa de preveure la fi del comunisme i va preconitzar amb totes les seves forces el dret a l’ existència del pensar i de la seva autonomia: “l’home, en el seu esforç per transformar el món, ha oblidat transformar-se paral·lelament a si mateix. Per això la gran ciència no ha estat profitosa per a l’home, no ha contribuït a la seva salvació, sinó a la seva perdició”.
Explicar simbòlicament la llibertat de l’ individu, no sempre ens allibera de les autoritats dels líders, del seu aparell totalitari, ni del seu poder, com a ell li va passar.
La Nàstia, la nena que simbolitzarà el futur del socialisme, caurà malalta i morirà després de la mort de l’ ACTIVISTA, el que ho sabia tot.
Platònov, que va tenir l’ atreviment de pensar, en aquell moment de la història, en una visió futura, com Vósxev, el seu personatge que pensava, acabarà, com ell, pagant-t’ho amb escreix.