PARLA LA PELL? Una reflexió sobre el Fenomen Psicosomàtic

Presentat al Col·legi de Psicòlegs 30/11/05

MERCÈ RIGO I GRIMALT

Exposaré un  quadre  clínic d’una  dona afectada de psoriasi. La història d’aquesta pacient m’ha permès construir unes hipòtesis i una elaboració teòrica , però en cap cas ha estat un tractament  portat a terme. La pacient   ha assistit a tres entrevistes, incloses en un estudi d’investigació amb pacients atesos en la seva malaltia crònica per un  dermatòleg  en consulta privada, que han acceptat la proposta de fer aquestes tres visites per a participar en un estudi d’investigació.

La PSORIASI és una malaltia cutània crònica, que produeix picor i descamació a la pell i el seu origen és  desconegut. L’inici de la malaltia pot presentar-se a qualsevol edat, però és més freqüent en els adults. El seu curs és molt variable i diferent en cada subjecte, passant per fases d’exacerbació i remissió. De moment no hi ha cura per a la psoriasi. Les mesures terapèutiques només actuen en forma de remissió  transitòria dels símptomes, és a dir, passar d’una situació activa de la malaltia a una latent, disminuint les picors i la descamació de la pell i per tant millorar per un temps la imatge estètica i la qualitat de vida. En alguns  llibres de medicina dermatològica que he  consultat  es recomana recolzament psicològic per a poder conviure amb aquesta malaltia, que com diu un meu pacient “ no me mata, pero moriré con ella”

En el llibre “DERMATOLOGIA Y PSIQUIATRIA” dels Drs Grimalt i Cottererill, de AULA MÈDICA, publicat  l’any 2002,  hi ha un article titulat. PSICOSOMÁTICA DE LOS ENFERMOS CON PSORIASIS dels Drs. Koo, Lee i Lin de la Universitat de California. L’article en qüestió assenyala  que hi ha moltes proves clíniques que avaluen que l’estrès té un paper molt important en l’origen i desenvolupament de la malaltia, en un 90% dels pacients amb psoriasi.

 L’estrès, terme molt utilitzat actualment socialment, és un terme que inclou sense diferenciació, un  estat nerviós exacerbat en els  que s’inclouen molts estats anímics. .El Diccionari de la Llengua Catalana el defineix com: “Conjunt d’alteracions que es produeixen a l’organisme com a resposta anatòmica-fisiològica inespecífica davant de diferents estímuls repetits, com ara  el fred, la calor, l’alegria, la por, el soroll etc.” o “Estat de tensió aguda de l’organisme obligat a reaccionar, tot defensant-se, davant una situació d’amenaça, una agressió qualsevol (traumàtica, tòxica, infecciosa, psicològica, etc)”.

 Veiem doncs, com la definició comporta la resposta i defensa de l’organisme (el cos) davant d’estímuls externs o interns que trenquen el que nosaltres en diríem la homeòstasi  pulsional.

 Els Doctors abans esmentats, empreen tot un capítol titulat “Neurofisiologia del estrés” a il·lustrar que, malgrat no conèixer-se el mecanisme exacte del per què l’estrès pot desencadenar o exacerbar la psoriasi, actualment la PSICONEUROIMMUNOLOGIA, que pretén explicar les interaccions entre la ment i el cos (el sistema nerviós, l’endocrí i el sistema immunitari), ens poden ajudar  a descobrir aquesta relació. A alguns pacients, als qui se’ls hi havien extirpat les seccions d’alguns  nervis perifèrics per diverses raons, la psoriasi els hi havia desaparegut.

Sylvie Consoli, dermatòloga i psicoanalista de l’Hospital de Salpetrière de París, assenyala que:  

“S’ha pogut demostrar que la qualitat de vida dels pacients amb psoriasi està en relació no només amb la visibilitat de les lesions de psoriasi, sinó amb el grau de consciència de l’estrès que cada malalt li atorga a la malaltia”. Es a dir que la forma emocional de conviure amb  la dermatosi, és extremadament variable en cada pacient.”

Il·lustraré ara, una  ressenya d’una història  clínica d’una pacient que il·lustra com la psoriasi apareix després del que els llibres mèdics anomenen l’estrès i que en aquest cas és la reactivació d’un fet traumàtic i que nosaltres des de la nostra visió teòrica, intentarem ampliar-ne la lectura.

La F. és una dona de Nicaragua de tipus caribeny, mulata, guapa i vistosa. Presenta psoriasi a les mans des de fa un any i mig amb remissions i brots intermitents.  Aparellada a Catalunya,  des de fa onze anys  amb un home separat que tenia tres fills, la F. porta a la parella dos fills del seu anterior matrimoni amb el seu marit nicaragüenc i en té un de comú de set anys amb la parella actual.

 L’aparició de la psoriasi coincideix amb els problemes que la seva filla gran de 19 anys, li va presentar anant-se’n de casa amb un noi gandul que la maltractava, situació que la remet i li fa reviure  la seva pròpia història.

 La F. va haver de fugir del seu país, després d’un drama passional amb el seu primer marit que va intentar matar-la i al no aconseguir-ho va matar el seu amant. Tancat a la presó, va poder sortir i altre vegada lliure,  va jurar que l’acabaria matant.

Filla petita d’una família benestant d’onze germans, va ser l’única que no va estudiar, perquè va quedar embarassada als 16 anys, casant-se d’amagat dels seus pares.

Mi marido llevaba mala vida, bebía mucho, se drogaba. Yo era muy joven, pero estaba muy enamorada. Se enceló con un primo suyo. Me amenazaba con la pistola en las sienes. Cuando lo denuncié, lo encerraron unos meses y luego lo soltaron. Estaba yo sentada en la calle y lo  vi que salía de un coche con una ametralladora y me apuntaba. Yo creia que estaba en la carcel. Había tenido la reacción de levantarme y si lo hubiera hecho no le contaría eso ahora. Tiró cuatro tiros y dos me tocaron en la espalda y salieron. Me hizo astillas en el pulmón. Me levanté asustada. Sentí que me caía agua por detrás y mis hijos me decían: !Mamá, no te mueras!. Fue como si cayera en una abismo, en un hoyo muy oscuro.”

Veiem com la F. ens parla d’un fet traumàtic sobtat. Quan es parla de  traumatisme, sempre hi ha l’idea de d’innocència del subjecte: un traumatisme que no s’elegeix.

Freud, evoca els grans fets traumàtics. Les neurosis traumàtiques en les que s’ha produït un  shock, i les neurosis de guerra, en les que en totes dues hi ha en joc la vida, i els traumatismes sexuals, com violacions, irrupcions de gaudi sexual, en les que hi ha en joc el sexe.

El punt en comú que tenen, és la incursió de quelcom que apareix de sobte, que està fora del simbòlic i que Jaques Lacan anomena real.

A la lliçó XVIII: “La fixació al trauma, l’inconscient” de l’any 1917, Freud diu: “en les neurosis traumàtiques, hi trobem com base de la malaltia una  fixació del subjecte a l’accident sofert… “es diria que el subjecte no ha passat encara el moment del trauma, considerant-lo sempre present.”

Freud parla del traumatisme relacionant-lo amb la fixació i aquest terme el lliga amb la repressió i l’angoixa.

A “Observacions psicoanalítiques sobre un cas de paranoia”, ens parla de les tres fases de la repressió. La primera seria la fixació, premissa i condició de tota  “repressió”. La fixació, seria un instint o una part que no segueix l´evolució prevista com normal i continua a causa de la inhibició en un estadi infantil….un corrent reprimit que pertany al sistema de l´inconscient. Aquestes fixacions serien la causa de malalties posteriors.

La segona seria la repressió pròpiament dita, com  un “impuls secundari” en el jo, i la tercera seria la més important en quant els processos patològics, perquè seria el fracàs de la repressió, amb la irrupció i el retorn del que estava reprimit. Aquesta irrupció tindria el seu punt de partida en la fixació i el seu contingut seria una regressió de la libido cap aquest lloc.

Per a Lacan, el trauma és com un gaudi (quelcom pulsional que no s’ha pogut simbolitzar) que ve de fora, en el que hi ha en joc la vida i que s´imposa fora del discurs i el terme fixació, implica una modalitat de gaudi que està fixe, inamovible en el cos, implicant una referència en el temps a un esdeveniment o moviment en el que es va fixar. Implica una marca relacionada amb el que va passar, amb el que va succeir.

Sovint un trauma  deixa al subjecte sense defenses. Recordem la F. “caída en un abismo, en un hoyo muy oscuro”, quan el seu primer marit intenta matar-la.

 La F. se sent   Objecte del gaudi del seu marit  que la porta a un moment d’oscil·lació, de caiguda com a subjecte molt propera a la mort. Recordem la seva fugida i el seu intent de refer la seva vida amb un altre home, “hombre muy trabajador, pero que cuando se pone eufórico te puede matar. Una vez se peleó con mi hijo y le pegó. ME RECORDÓ MI PRIMER MARIDO CUANDO LE VI LA CARA. Hace tiempo tuve una discusión muy fuerte con mi marido y me dio un cachetazo. Al cabo de un tiempo me volvió a dar. No se lo he dicho a mis hijos. Mi hijo dice que como se le ocurra TOCARME, lo va a matar”

La pacient somnia amb el seu primer marit cada mes, una o dues vegades des de que va venir de Nicaragua. “Sueño a veces que me abraza y cuando siento su calor, lo rechazo. Me busca con el arma, me abraza y cuando me voy a despertar él me amenaza con el arma. Tengo tanto miedo que cojo a mi actual marido, le abrazo y me siento protegida. Me despierto y me encuentro sentada en la cama.”

Freud a “Més enllà del Principi del Plaer” de l’any 1920, ens parla de com el fet traumàtic és de l’ordre de la sorpresa. Hi ha una invasió del perill que posa en joc la mateixa continuació de la pròpia existència. El subjecte no està preparat davant d’una irrupció mortífera de gaudi. No hi ha por, perquè no es preveu cap perill, ni es té angoixa que és la que ens  faria estar en estat d’alerta i ens serviria de  defensa i ens protegiria en contra de l’horror.

Freud ens diu que en els somnis traumàtics, els subjectes, commocionats pel fet traumàtic, intentarien posar ordre al caos. Repetirien el somni per a no oblidar el fet, intentarien fer sorgir l’angoixa que com hem vist és una defensa respecte l´horror i reelaborarien el trauma fixat, que atraparia aquest real mortífer  en un món més simbòlic de desplaçaments i substitucions.

Fixem-nos com la F. somnia una i una altra vegada  el seu fet traumàtic que la va atrapar del tot desprevinguda i sense defenses davant del perill i com a través dels somnis hi apareix l’angoixa que l’ajuda a defensar-se de l’horror.

 I quina funció fa la seva psoriasi? Per què li apareix ara, després de tants anys, quan la seva filla “que es mi vivo retrato” torna a repetir la història de escullir com ella mateixa, un home que la situa en el lloc de l’objecte degradat?

  Li serveix com defensa davant la irrupció de l’horror presantificat pel seu nou marit i per la parella de la seva filla?

La pacient relaciona la primera aparició de la psoriasi, no amb la seva història  traumàtica, sinó amb la vivència de la repetició de la seva filla.

Le dije a mi hija: Tu eres mi vivo retrato. !estudia!. Yo desperdicié mi juventud. Mi hija tenía quince años y se fue con él. La maltrató, se separaron y volvió a casa. Vivo con el temor de que vuelva a decirle algo.”

Freud  diu a “Més enllà del principi del plaer” que les malalties orgàniques, com dolor, febre, etc, contribueixen a que la sobrecàrrega de la libido disminueixi i es concentri en una zona determinada de l’òrgan. Casos molt greus de malenconia han tingut una notable millora en el moment de tenir una malaltia orgànica i sabem que en la psicosi les malalties orgàniques els estabilitzen.

Lacan, a la conferència de Ginebra, l´any 1975, quan parla dels psicosomàtics, utilitza el terme de fixació de Freud i diu: “tot succeeix com si quelcom estigués escrit en el cos, alguna cosa que ens és donada com un enigma…”.Seria una escriptura jeroglífica….

“Què passa amb el gaudi del psicosomàtic? -diu- Si vaig evocar una metàfora com: congelat, és perquè  hi ha efectivament aquesta espècie de fixació. Freud no empra perquè sí, el terme de fixierung i és perquè el cos és deixa  escriure quelcom de l´ordre del número. I és per la revelació del gaudi específic que hi ha en la fixació, que s`ha d’abordar a un psicosomàtic.”

Alain Merlet especialista en psicosomàtica de la pell de l’Hospital Pellegrin de Bordeaux, diu que hi ha una equivalència entre una paraula traumàtica i el Super Jo del subjecte. El subjecte immobilitzat per la proximitat d’un Altre representant del Gaudi mortífer, que no ha pogut beneficiar-se de l’angoixa o la por que l’haurien ajudat a protegir-se del trauma, es queda paralitzat, fixat a una situació límit que el va traumatitzar sense possibilitat de simbolitzar i li  queda com marca  en el cos. Lacan pensa  la Psicosomàtica com “un escrit en el cos” que caldrà desxifrar, com  un jeroglífic que s’hauria de llegir, trobar-li un sentit, a través de les cadenes lingüístiques, un sentit que el descongelaria.

Sabem que un jeroglífic, és una escriptura que no entenem, però això no vol dir que no tingui un sentit que nosaltres desconeixem i que potser algun dia podrem desxifrar. Jaques Lacan diu que l’inconscient ens ha de sevir d’alguna cosa.  

    Leave Your Comment

    Your email address will not be published.*

    Información básica sobre protección de datos Ver más

    • Responsable Mercè Rigo Grimalt.
    • Finalidad  Moderar los comentarios. Responder las consultas.
    • Legitimación Su consentimiento.
    • Destinatarios  cdmon.com.
    • Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos.
    • Información Adicional Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

    Esta web utiliza cookies propias para su correcto funcionamiento. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de sus datos para estos propósitos. Ver Política de cookies
    Privacidad