EL FENÒMEN PSICOSOMÀTIC EN LES MALALTIES DE PELL
Primer de tot vull dir que endinsar-me en el món de la PSICOSOMÀTICA, ha sigut una de les experiències més gratificants de la meva vida professional per varis motius.
-Perque m’està donant informació d’ una disciplina per a mí desconeguda.
-Per ser un camp d’investigació que encara està a les beceroles, lluny de veritats establertes.
-I per a poder-me acostar a les altres disciplines, especialment la medicina, llindar necessari per a poder treballar de forma multidisciplinària.
Entendre un terme com el de psicosomàtica, éscomplicat.
Lacan el posa en el límit, un límit de l’estructura del llenguatge i per tant el límit del que es pot dir en paraules.
Com veieu la mateixa concepció del terme, crea dificultats. La seva mateixa nominació, composta per dues paraules, per un costat ajunta en una sola paraula la PSIQUE i la SOMA, (l’organisme) i per l’altra les separa.
La PSICOSOMÀTICA va néixer a partir de la impotència del saber medical. El seu concepte és relativament modern i ha estat un camp de cultiu de divergències, orientacions diverses i especulacions que encara continuen.
El concepte, data del segle passat i fou utilitzat per primera vegada per HEINROTH, metge aleman, professor de Psiquiatria de Liepzig, l’any 1818.
La dificultat del terme es remunta al principi de la història.
Investigant en els orígens de la medicina de l’antiga Grécia, podem trobar que ja antigament l’ESCOLA HIPOCRÀTICA tenia un enfoc global del cos, amb la seva concepció dinàmica, humoral, i espiritual de l’individu. L’enfoc d’Hipocrates i la seva escola era que el pacient ESTAVA MALALT en la seva globalitat.
Per oposició, l’ESCOLA KNIDOS d’orientació materialista i organicista (mes propera a l’actual) estudiaven al pacient com si tingués UNA MALALTIA i com a tal, de forma objectiva s’havia de tractar.
Aquestes dues versions continuen existint en l’actualitat i han desembocat en els diferents corrents actuals molt difícil de conciliar. El corrent organicista, genetista etz i el corrent de considerar la persona en la seva totalitat.
En un escrit, originari de l’Escola d’Alexandria, al S.III a.C, se’ns parla d’un document amb un diagnòstic d’un metge de l’època anomenat Erasistratos. Erasistratos va ser cridat per Seleuco Nicator, rei de Síria, perque curés al seu fill Antíoc Soter, que tenia una malaltia aparentment incurable. Mentre li estava prenent el pols al jove príncep, va notar que tenia palpitacions cardíaques, just en el moment en que la bella Estratonice, la seva madrastra, entrava a l’estança. Erasistratos va deduir que l’apatia del jove princep, tenia a veure amb la passió silenciosa que sentia per la segona esposa del seu pare i com tota història feliç, l’escrit explica que el monarca va consentir en divorciar-se de la seva esposa perque el seu fill es curés.
El model biomèdic actual, es va consolidar a finals del S. XIX com el model de ciència d’aquella època, basat en Descartes, Newton i Galileu. Es un model analític en el que el problema a investigar es divideix en parts més senzilles i es pot reconstruir un tot a partir de les parts estudiades una a una. Aquesta línea de pensament ha comportat molt sovint encara més la separació de les parts estudiades i ha perdut de vista la seva globalitat.
El malalt es exclós del seu objecte d’estudi i atenció, en benefici de la “malaltia”, tan en la seva vertent biològica, com en la seva particularitat subjectiva i històrica.
Actualment hi ha tot un camp per investigar les relacions entre la ment i el cos que s’anomena la PSICONEUROIMMUNOLOGIA, i estudia les interaccions, que encara són molt desconegudes, entre el Sistema Immunitari (que ens defensen de les malalties) i el Sistema Nerviós que ens posa en estat d’alerta davant del perill o les alteracions externes o internes. Els dos funcionen per a mantenir l’equilibri i com s’ha demostrat recentment un no funciona sense l’altre.
La fisiologia de l’estrés va néixer l’any 1936 a Montreal, quan el jove metge Hans Seyle intentava estudiar l’acció d’un compost, injectant-lo diàriament a unes rates i les comparava a unes altres a qui els hi havia injectat aigua salada. Hans es va quedar bocabadat quan va veure que els dos grups presentaven llagues d’estòmac, deficiències immunològiques i hipertròfia de les glàndules suprarrenals. Desconcertat al principi, va establir la hipòtesi que les injeccions repetides podien ser la causa dels transtorns i ho va confirmar agredint-les de moltes maneres (temeratures baixes, agents tòxics, surolls intensos …)
La paraula PSICOSOMÀTICA, no apareix en Freud, però és ell que monta les bases teoritzant els conceptes de pulsió, líbido, cos, inconscient etz .
En l’ extrem de la concepció indiferènciada del PSICO-SOMA ens trobem a Goddeck, contemporani de Freud. Goddeck, fisioterapeuta d’una clínica de Baden-Baden, es carteja amb Freud i en la seva correspondència, publicada per Anagrama: Freud. Groddeck. Correpondencia.Anagrama. Barcelona 1977”, i ens mostra com Goddeck li comenta que ha arribat a la conclusió que el COS i l’INCONSCIENT, són una mateixa cosa.
“L Allò (l’Inconscient) que està misteriosament relacionat amb la sexualitat, com l’ Eros o com es vulgui dir, forma el mateix el nas que la ma de l’ home, configura de la mateixa manera els seus pensaments i els seu sentimients. Tan es poden manifiestar en una inflamació pulmonar, en un cáncer, en una neurosi compulsiva o en una histèria.”
“Quan un home té mal alè, és que el seu inconscient no vol ser besat, quan estossega, no vol deixar que algú entri dins d’ ell i quan vomita vol alliberar-se d’ alguna cosa que el perjudica.”
Freud, davant d’aquestes afirmacions s’inquieta i li puntualitza que no és precís ampliar el concepte d’Inconscient a les afeccions dels òrgans i li diu:
“L’inconscient exerceix una influència plástica sobre els procesos somàtics, influència que mai no la poden exercir els actes conscients, però les seves experiències no condueixen sinò al reconeixement que el factor psicológic, té una gran importància insospitadament gran, fins i tot en relació a l’ aparició de les malalties orgániques. Però el sol fet de produir aquestes malalties, afecta de alguna manera la diferència entre el que és anímic i el que és corporal? Tan petulant em sembla atribuír una ànima a la naturalesa, como despiritualitzar-la radicalment.”
Goddeck havia postulat que totes les alteracions orgàniques tenien SIGNIFICAT i que en el seu orígen podia haver-hi un desig inconscient insatisfet. Així per exemple “la urticària” podria tenir el seu orígen en “un desig d’espantar”.
Com veiem, Freud no s’atreveix a pronunciar-se sobre la unió entre el psiquisme i el que és corporal i es situa en una ambivalencia que res no aclareix.
Freud, mai no aclarirà quina és la INFLUÈNCIA PLÀSTICA de l’Inconscient sobre l’organisme i es referirà només a l’investiment libidinal de determinats òrgans, més erogenitzats (en la hipocondria) esperant que algun dia es pugui descobrir com es realitza “el salt” que va de la part mental a la part biològica.
Sabem, això sí, que els subjectes tenen respostes orgàniques davant fets traumàtics o en situacions conflictives i que aquestes són extremadament variables per a cada individu i com els fenòmens psicosomàtics apereixen i desapereixen en situacions estressants, en separacions, viatges, pèrdues…
Pierre Marty i la seva Escola de França parlen que aquest tipus de pacients són ALEXITÍMICS, es a dir persones amb fantasia pobre, pensaments molt concrets, que tot ho racionalitzen i amb moltes dificultats en expressar i conectar amb les pròpies emocions, propiciant així les malalties orgàniques.
Lacan, psiquiatra i psicoanalista francés, que rellegeix a Freud, per il. lustrar el FPS, pren com exemple l’experiment del “reflexe condicionat de Paulov”.
Com tots sabem, Paulov va experimentar amb un gos, i el va sotmetre a un estímul que era la visió d’una carn, que no li donava i que li creava una resposta de salivació. Paulov va sustituir la visió de la carn, pel toc d’una campana i va observar que després de repetides vegades de sotmetre’l a la mateixa operació, el gos segregava saliva quan sentia tocar la campana, sense haver-hi necessitat que l’estímul de l’objecte real (la carn ) aparegués. La campana, que enganyava a l’organisme, no era l’estímul adequat a la necessitat de la gana, sino una sustitució, un significant, però produia els mateixos efectes.
El gos de Paulov, es trobava amb un subjecte, un Altre, l’experimentador que l’introduia en el món simbòlic, a través dels significants, però l’animal no va respondre a aquest desig introduint-se en aquest món com faria un subjecte, una persona, sino que el significant, al tallar l’accés a l’objecte (la carn), li va produir una lessio d’òrgan: una llaga d’estòmac.
El gos, al ser un animal sense llenguatge, no pot fer una REPRESENTACIÓ SIMBÒLICA del significant CAMPANA. No posa en questió el desig de l’Altre, ni pot produir una al. lucinació
La incorporació del llenguatge, amb la seva simbolització, assegura en el subjecte la separació del gaudi pulsional del cos i el gos de Paulov, no pot, per la seva condició d’animal, fer aquesta operació. El gos, quedaria fixat al seu gaudi pulsional a l’estòmac, i aixo, li produiria una lessió.
Lacan posa l’exemple del gos de Paulov, per il. lustrar l’idea de que, en el FPS, no hi ha representacíó simbòlica, malgrat totes les diferències que hi ha entre un subjecte psicosomàtic i un animal.
El GAUDI es un concepte de Lacan. En aquest cos unificat, imaginari, que és un efecte del Simbòlic (llenguatge) , sobre el real del cos (organisme viu), s’hi trobarien en el cos, algunes parts resistents a la simbolització, quelcom que no podria passar pel llenguatge, quelcom impossible, o amb una gran dificultat de posar-hi paraules. És el que Lacan anomena GAUDI.
Freud no parla del gaudi (con he dit és un concepte de Lacan), pero parla d’un més enllà del principi del plaer. En diu: “el plaer del displaer.”
Recordem que l’Escola de París parla dels pacients psicosomàtics com alexítimics, persones amb dificultat en associar el seu malestar físic amb els seus sentiments. Sembla com si la seva malaltia quedés com una “marca” en el cos i no pogués remetre a res de la seva pròpia història.
Lacan l’any 1975 a “La conferència de Ginebra” pensa la Psicosomàtica com: “un escrit en el cos” que caldrà desxifrar com un jeroglífic que s’hauria de llegir, trobar-li un sentit, a través de les cadenes llinguístiques. Un sentit que el descongelaria.
Sabem que un jeroglífic, és una escriptura que no entenem, però això no vol dir que no tingui un sentit que nosaltres desconeixem i que potser algun dia podrem desxifrar. Lacan diu que l’Inconscient, ha de servir d’alguna cosa.
Miller, en el seu article del llibre MATEMAS II: “Algunas reflexiones sobre el FPS”, comenta que el FPS, es un camp d’investigació, on sempre ens belluguem amb el COM.
Lacan a la Conferència de Ginebra (1975) diu: “tot succeix COM si quelcom estigués escrit en el cos, alguna cosa que ens donada COM un enigma… seria una escriptura jeroglífica… i és al voltant del tret unari on hi gira tota la questió de l’escrit.”
“Que passa amb el gaudi del psicosomàtic? -diu- “Si vaig evocar una metàfora COM congelat, és perque hi ha efectivament una ESPECIE DE FIXACIÓ. Freud no emprea perque sí el terme FIXERUNG i és perque el cos es deixa escriure quelcom de l’ordre del número. I és per la revelació del gaudi específic que hi ha en la fixació, que s’ha d’abordar a un psicosomàtic.”
La pell com sabem es l’òrgan més extens del cos, el més visible (el lloc primordial de la mirada) i també el lloc privilegiat per sentir plaer.Els llibres dels dermatòlegs, estan plens de fotografies de pacients sumisament entregats a la mirada de tot-hom. Sabem que la pell, es l’òrgan límit que ens separa l’interior de l’exterior, delimita la forma del nostre cos i és també el medi d’intercanvi amb l’exterior i de les relacions socials. Es per la pell que el nadó sent el primer contacte amb l’exterior i les primeres caricíes.
Totes aquestes característiques de la pell com òrgan, va fer que la dermatologia psicosomàtica estigués molt influenciada per la psicoanàlisi. Molts psicoanalistes varen parlar de la importància dels primers contactes tàctils del nen amb la seva mare i de com això influia en el desenvolupament de la personalitat.
Actualment en el camp de la investigació mèdica s’han publicat uns treballs (Mundo Científico Octubre 1998) en els que estudis amb rates que han sigut molt llepades i estimulades per les mares quan eren cries, resistien millor l’estres i com l’expressió d’aquests gens promotors dels creixement neuronal, podia ser modificada. La qual cosa contradiu la teoria determinista de la teoria genètica.
No obstant això, sabem que el psiquisme humà no correspon a la de una rata i no coneixem cap animal amb psicosi o esquizofrènia. És necessari el món simbòlic, en el que el nadó s’introdueix al néixer en la civitlització, que li donarà un sentit i significació al circuit de l’intercanvi necessitat-demanda- resposta, amb la mare, més enllà de la pura estimulació tàctil de les rates.
A la clínica veiem que poden ser tan perjudicials la manca d’estimulació mediat per la manca d’amor com l’excessiva estimulació que comporta nens sumament ansiosos i excitats.
Recordem que com diu Lacan, el gos de Paulov, no va poder significar simbòlicament el signe de la campana que venia a sustituir a la carn i li va produir una lessió d’òrgan.
Ilustraré alguns casos de dues pacients amb psoriasi en els que es fa patent aquesta manca de simbolització o dificultat a donar-li una significació a un fet exterior viscut com traumàtic.
En el llibre “DERMATOLOGIA Y PSIQUIATRIA” dels Drs. Grimalt i Cotterill, de la Biblioteca Aula Mèdica, publicat aquest any, hi ha un article titulat: PSICOSOMÁTICA DE LOS ENFERMOS CON PSORIASIS dels Drs. Koo, Lee i Lin de la Universitat de Califòrnia. L’article en qüestió explica que hi ha moltes proves clíniques que evaluen que les situacions estressants tenen un paper important en el començament i en el desenvolupament de la psoriasi i que arriba a afectar a un 90% dels pacients i es referixen a la PSICONEUROIMMUNULOGIA com un possible camí d’investigació. Existeixen proves clíniques i experimentals de la influència neuronal sobre la psoriasi i com en alguns pacients se’ls hi va aconseguir eliminar plaques psoriàsiques mijantçant la secció d’alguns nervis perifèrics.
La PSORIASI-diuen- planteja dues qüestions psicosomàtiques fonamentals.:com pot exarcebar un situació estressant la psoriasi i com influeix en en el seu equilibri psicosocial i laboral del pacient.
Una pacient de 33 anys, infermera, que anomenaré MF ve a la meva consulta amb molta angoixa per no saber com situar-se en la relació amb els seus germans i pares dels que se sent excluida.
M. és filla d’un home important que va tenir càrrecs polítics notables en temps franquista i que disposa de bona situació econòmica. M. el valora com un home bo, llinatge del qual, ella porta com un significant que la persegueix obstruint-li el seu propi lloc. “Ser coneguda a l’escola, pels amics etz, per “la filla de F.”, la germana de F” i no pel seu propi nom.
Quan té tretze anys, mor el seu germà gran en un accident. Germà gran molt idealitzat i padrí seu. Havia començat medicina, havia trencat amb els ideals familiars, barrejant-se amb politica d’esquerres i la M. a partir d’aquí, comença un procés de psoriasi del que no se´n pot enlliurar, malgrat ser infermera i treballar en un hospital.
La PSORIASI no és verbalitzada durant el temps que dura el tractament. L’anomena: EL MAL BOIG QUE NO ES CURA. I només el relaciona en relació a la mort en sèrie dels avis paterns i del germà.
M. es defineix com “la que sempre pateix perque sempre veu el perill” Ansiosa i actuadora, fantasseja que si no fa les coses en el mateix moment pot morir-se i deixar-les de fer. La por a morir-me és el motor de fer coses-diu- no puc esperar. Les fantasies de mort, marquen el seu sofriment, perque no es pot separar dels fills per por a tenir un accident i marquen també la seva feina professional de l’hospital en el que no suporta cuidar prematurs perque té la fantasia de fer-lis mal.
El següent cas és una noia de vint anys: M.B, que ve a la consulta, medicada, angoixada, amb simptomes depressius i una confusió que ella anomena crisi d’identitat en relació a la confusió que li genera no tenir clar la seva el.lecció sexual.
També és filla i neta d’un llinatge important en el món industrial i també el seu cognom porta la marca familiar a la seva entrada a l’escola. Tots els familiars són valorats pel seu estatus social, però expulsats i castigats per estar sempre actuant al límit de la llei.(fer gamberrades, mal estudiants..)
Quan la M.B. tenia catorze anys una mala gestió del pare, enfonsa l’empresa familiar, és perseguit per la llei, i la família s’arruina. La M.B. no se n’assebenta de res “no me enteré” –diu- i no pot associar, ni recordar res.
El pare actualment, treballa d’oficinista en una empresa on no està assegurat perque té problemes de deutes anteriors i un bon dia la pacient em comunica que despediran al pare per revisió de l’empresa.Todos nos lo hemos tomado bien –diu- Ahora él no es el responsable.
A la següent visita li ha sortit una psoriasi per tot el cos i el dermatòleg a on ha anat li ha dit que era nerviós. “Fue cuando me enteré de lo de mi padre. Mi madre cuando me levanté me dijo: ¿Ya te has enterado? Se ha quedado sin trabajo. Primero me cogió algo aquí, pero YA NO LE DI IMPOTANCIA.