La psicosomàtica , ha sigut sempre un enigma per a la clínica i per a la medicina.
En aquest article, faig un recorregut dels diferents corrents psicoterapèutics i de les ciències d’investigació neurobiològiques, que a mida que avancen, avalen la teoria freudiana de l’ inconscient.
A través de dos casos clínics il·lustraré la direcció de la cura i com revertir un FPS en símptoma.
———————————————————————————————–
Si fem un cop d’ull a la bibliografia buscant una definició del terme “psicosomàtica” , comprovem que no hi ha unanimitat entre els autors a l’hora de donar-ne una de precisa i concreta. Més aviat ens trobem amb una disparitat d’opinions que depenen dels diferents enfocaments teòrics de cada escola. Noció utilitzada en el llenguatge comú, opera en l’imaginari del subjecte, per la qual cosa és definida amb múltiples interpretacions. Hi trobem, això sí, un punt de confluència: l’aparició del fenomen en el cos té relació amb quelcom emocional.
Teories psicosomàtiques.
1-El corrent científic mèdic actual en que tot és biològic i inclou el psiquisme.
2-Un altre corrent, a l’altra extrem, protagonitzada per Groddeck, contemporani de Freud, afirmava que tot esser parlant és psicosomàtic. En les seves cartes a Freud, (Foulques, 1993) li deia “He arribat a la conclusió que el cos i l’ inconscient són una mateixa cosa […]“ “Un càncer d’úter té a veure amb el desig d’avortar[…” “quan una persona té mal alè és que el seu inconscient actua perquè no vol ser besat.” Freud (1917), davant aquestes afirmacions, li replicà que la seva teoria era impossible de sostenir: “L’inconscient exerceix una influència PLÀSTICA sobre els processos psicosomàtics, tal com mai la pot exercir l’acte conscient,[…] però el sol fet de que produeixi aquestes malalties, afecta d’alguna manera la diferència entre el que és anímic i corporal? Tan petulant em sembla atribuir una ànima a la naturalesa, com despiritualitzar-la radicalment”
Com veiem, Freud no es va atrevir a pronunciar sobre la unió entre el que és psíquic i el que és corporal i es situà en una ambivalència que res no aclareix. Freud mai no aclarirà quina és la influència plàstica de l’ inconscient sobre l’organisme i es referirà només a l’investiment libidinal de determinats òrgans com en els casos de la hipocondria.
La hipòtesi de la influència plàstica ha estat replantejada per neurobiòlegs actuals (Unsermet, 2006). ( Kandel, 2005). Han pogut comprovar que a una experiència no se li associa una única empremta, sinó que aquesta s’associa a un conjunt de sinapsis activades en xarxa en forma d’un conjunt de neurones. D’ aquí la idea de plasticitat que evoca la forma, semblant a les arts plàstiques. L’ experiència dóna forma i la xarxa agafa la forma. L’ experiència esculpeix la xarxa neuronal. Les empremtes no son solament empremtes conscients, n’hi ha que es poden inscriure de forma inconscient. Els mecanismes de plasticitat condueixen a associacions d’empremtes que acaben fent-ne de noves, allunyades de les experiències inicials. Tot es conserva, l’experiència deixa una empremta, però a la vegada tot es transforma; és la paradoxa de la plasticitat. La inscripció en l’experiència ens separa d’ella i al mateix temps ens n’ allibera d’ella. Malgrat que al principi mantenen un vincle directe amb l’experiència, després, les primeres empremtes es van transcrivint i associant fins formar noves empremtes. Hi ha plasticitat però també paradoxalment discontinuïtat. L’inconscient seria aquesta discontinuïtat. L’inconscient no és una memòria que representi fidelment el que s’ha viscut, sinó molt al contrari ens separa del que hem viscut. Les empremtes mnèmiques, produïdes per l’experiència, es van associant unes amb les altres fins construir una nova realitat inconscient, independent del que ha estat en l’origen, les primeres.
3-El tercer corrent és que hi ha malalties psicosomàtiques i una estructura subjectiva específica d’aquestes manifestacions. Aquí els autors afirmen la causalitat psíquica de certes malalties que la medicina n’ha fet el llistat: úlceres d’estomac, èczemes, recto-colitis, la majoria malalties immunitàries.
L’escola psicosomàtica de París descriu el pacient psicosomàtic com un ésser amb molta pobresa mental, dificultats en l’associació, una gran manca de fantasia, regit per un pensament operatori Hi ha la necessitat de trobar la causa que sustenta la teoria.
4- Lacan (1955) posa el fenomen psicosomàtic en el límit, un límit de l’estructura del llenguatge i per tant el límit del que es pot dir en paraules. Estaria en la línia de l’ Escola de París en relació la dificultat que el pacient té en fer cadena en el llenguatge i metaforitzar, però no en cercar la causa que el sustenta. Per a Lacan, és impossible afirmar que l’origen és d’una causalitat psíquica.
Les aportacions de Lacan a la psicosomàtica han anat variant segons el moment de la seva elaboració teòrica.
La primera elaboració de l’any 1948 és encara clàssica. El cos, en aquell moment, era entès per la biologia com una homeòstasi funcionant com una màquina de vapor. Si la tensió corporal és massa elevada i no regulada, podia produir lesions corporals. L’any 1952 es descobreix l’hèlice del ADN i es produeix una revolució mundial en el concepte del cos. És a dir no s’entén el cos com una homeòstasi de forma mecanicista, sinó a la manera d’una màquina informàtica. De fet és la idea de l’aparell psíquic de Freud. És definit com una màquina d’escriptura que tradueix les percepcions en signes que s’imprimeixen. Recordem les empremtes mnèmiques de Freud constitutives de l’inconscient. La tensió psíquica s’eleva quan la quantitat d’informació augmenta. Per tractar aquesta informació suplementària, el principi del plaer que regula el funcionament de l’aparell psíquic mobilitza i fa un lligam de la informació excessiva de les empremtes, (els significants per a Lacan) i d’aquesta manera permet reduir l’excés de tensió que perjudicaria al subjecte.
Patrick Valas, (1996) en el seu article, titulat “La Psycosomatique” demana als psicoanalistes ser prudents amb aquest terme. Fa un recorregut sobre les nocions elementals de la Biologia i posa l’exemple del virus de la Sida, el retrovirus. Els científics van descobrir que el VHS, no modificava el programa genètic de les cèl·lules, tal com es pensava. El VHS actua nodrint-se de les reserves energètiques del cos fins arribar a la mort. Aquest descobriment que va crear una crisi sense precedents en el món de la biologia, implica que el cos és un eco-sistema, on la estabilitat morfogenètica està lligada a l’estructura d’un real del que no coneixem les lleis. La vida en estat pur, seria de l’ordre de la proliferació, de la putrefacció i de l’excés. Quan hi ha massa vida, les forces del lligam de l’organisme no es poden oposar. De cop, l’organisme es desorganitza per agents exteriors (virus, bactèries) o per factors interns (genètics, immunitaris) que poden combinar entre ells. El cos i també el subjecte pot patir d’un excés de vida. El virus de la sida seria en certa manera, la vida en estat pur i forçaria el cos a embogir fins morir.
Des de aquesta concepció la malaltia no és pas un dèficit de vida sinó al contrari, un excés.
Maria, una pacient de 26 anys amb pericarditis, una inflamació del pericardi, s’ha de medicar cada setmana amb Kineret, un antiinflamatori que bloqueja els macròfags, cèl·lules que es produeixen en grans quantitats pel sistema immunitari que en un principi haurien de fagocitar cossos estranys, però en aquest cas fagociten, en excés, les cèl·lules dels òrgans sans com el pericardi del cor Es tracta d’una resposta immunitària exagerada contra components moleculars de cèl·lules i teixits presents de manera normal al cos i les causes són encara desconegudes. Excés de vida del que parla Valas.
Les malalties intervenen en la intersubjectivitat del Subjecte i condicionen tota la seva vida. Valas ens parla de com la malaltia de la sida, pot modificar a les generacions futures. El fet que l’altre de l’amor esdevé el contaminant potencial, posa en joc el desig i el pot apagar. El desig està arrelat al cos per l’estructura del llenguatge. El desig governa la vinguda al món del ser biològic i podem fer la hipòtesi que el desig a través del significant pot produir lesions corporals. És difícil establir-ne quina és la causa, només ho podem observar en la clínica.
En la consulta, la pacient amb pericarditis, pot parlar del seu pare depressiu i absent en les decisions familiars i una mare infermera, trista i amargada, amb pocs recursos maternals, abocada exclusivament a la cura del cos de la pacient. Maria, parla de la pericarditis en relació a la mare que l’ofega. Una mare unida a ella pel vincle amb el cos i la seva malaltia.
Què passa amb aquest gaudi del que ella se n’allunya posant distància i marxant a viure a un altre país? Què hi ha en aquest circuit d’excés de gaudi de l’ altre que no passa per ser la causa del desig de la simbolització d’un objecte perdut, que fa que la pulsió en lloc de dipositar-se en les zones erògenes es localitzi en aquesta part del cos, el cor, símbol pels antics i moderns de les nostres emocions?
Lacan, ens demostra a través de l’ experiment de Paulov, una il·lustració molt clara sobre el fenomen psicosomàtic. Paulov ( 1.901) amb el seu experiment, li va provocar al gos una úlcera d’estómac. Va introduir, sense saber-ho, un significant que va actuar en el cos de l’ animal. El significant que Paulov va introduir, la campana, que representava l’ experimentador, remetia al que ell esperava, la salivació. La secreció gàstrica, un gaudi del cos, produïa una resta de gaudi, un excés, la qual cosa fa formar una úlcera. Lacan, posa l’accent en que el desig de Paulov va pervertir les necessitats fonamentals del gos i que aquest, al no tenir llenguatge, no va poder comprendre ni simbolitzar el que l’experimentador li demanava. El desig insistent d’un altre, pot induir a una lesió corporal quan una necessitat corporal del cos és obstruïda i el subjecte no es pot defensar. És a dir, un adult pot induir lesions en el cos a un subjecte que no es pot defensar de les imposicions superjò iques que no comprèn, i per tant la metàfora subjectiva esdevé un fracàs. Molt diferent del que passa en un símptoma neuròtic, en què el subjecte es defensa del desig de l’altre com en el cas dels símptomes histèrics. .Les representacions que han estat dominades per la repressió, apareixen en el retorn de l’allò reprimit, transformades pels mecanismes de condensació i desplaçament. Les representacions, ja allunyades del conflicte vivencial del subjecte, desplaçades del context o fets inicials, com ens parla Kandel, retornen en forma de condensació.
Però que passaria amb el fenomen psicosomàtic i amb la idea del fet traumàtic?
Lacan parla d’una falla parcial en la metàfora subjectiva, hi ha una petrificació en la cadena significant, un significant que esdevé signe, un enigma que no se’n sap el significat.
Freud(1917) ens diu que: “en les neurosis traumàtiques, hi trobem com base de la malaltia, una fixació del subjecte a l’accident sofert […] es diria que el subjecte no ha passat encara el moment del trauma, considerant-lo sempre present”
Aquesta fixació, que Freud, reprèn en moltes ocasions i que utilitza com un terme necessari per explicar la repressió, la defineix com la més important en quant els processos patològics, perquè seria el fracàs de la repressió, amb la irrupció i el retorn del que estava reprimit. Aquesta irrupció tindria el seu punt de partida en la fixació i el seu contingut seria una regressió de la libido cap aquest lloc.
Treballs de Yadin Dudai (Dudai, 2002) van més lluny de la discontinuïtat. La reconsolidació, com l’ empremta mnèmica, es torna modificable quan és reactivada. En el cas de tornar a ser reactivada a través de rememorar, l’empremta es mostra disponible per noves associacions i es mostra làbil. Aquest fenomen ens mostra com el fet de la paraula en la cura analítica, quan el pacient rememora, pot inventar molt més del que va determinar el fet, a partir d’una discontinuïtat .La possibilitat de canvi que implica la plasticitat desfà qualsevol vincle directe entre l’experiència viscuda i l’ efecte produït. L’empremta deixada per l’experiència, està disponible per a un devenir diferent del determinat per l’ experiència inicial.
Què passaria, doncs, amb el fenomen psicosomàtic que com diu
Lacan, és una modalitat de gaudi (quelcom pulsional que no s’ha pogut simbolitzar) que està fixat,? Inamovible en el cos, s’ imposa fora del discurs, com el trauma i implica una referència en el temps a un esdeveniment que el va fixar.
Freud (1920), ens parla del fet traumàtic com una sorpresa. Hi ha una invasió del perill que posa en joc la mateixa continuació de la pròpia existència. El subjecte no està preparat davant d’una irrupció mortífera de gaudi. No hi ha por, perquè no es preveu cap perill, ni es té angoixa que és la que ens faria estar en estat d ’alerta, ens serviria de defensa, i ens protegiria de l’horror.
Colette Soler (1978) diu que podem suposar que el FPS fixa un tret . I d´ on ve aquest tret ?. Del gaudi de l´altre. Un tret unari pres d’una figura del gaudi altre, havent agafat el tret, segons els casos , d’una imatge o d’una escena que commemora la presència corporal. Colette Soler, es pregunta com es fixa aquest tret unari (pura repetició, com el número). Pensa que no es pot ignorar una relació important amb la pèrdua d’un objecte que sembla jugar un rol amb el FPS.
G, de trenta-cinc anys, no ha pogut expressar en paraules ni en sentiments, la mort de la seva mare que va ocórrer de forma sobtada quan ella era de viatge i li aparegueren de forma sobtada, totes les manifestacions corporals: diarrees, morenes, èczema a la cara, atacs d’angoixa i sensació de mort imminent. El pare vidu, es casa tres vegades durant el tractament de la pacient i dues vegades moren les seves dones d’atacs de cor.
G, mai no ha tingut relacions sexuals amb cap home i durant el tractament, té moltes dificultats en associar i simbolitzar. Després de molts anys d’anàlisi, podrà explicar un somni anterior a la seva entrada en el tractament, en el que apareixien relacions sexuals amb el pare.
Relaciona:
Eczema amb la paraula excés:
Excés de femtes, de plaer, de medicació i de l’agressivitat de la mare.
Tres escenes fantasmàtiques apareixen, relacionades amb la mare:
1 La pacient, és petita i està amb el cul en l’aire, davant la mirada de la mare que li treu cucs de l’anus. Té coïssor i la mare l’ alleuja.
2.La mare sense parar , pega la germana, mentre ella ho mira. Recorda que davant la por de la fúria de la mare, opta per refugiar-se al W.C., lloc íntim, on hi pot ser vista i trobada.
3La mare li dona verdura . No li agrada, es queda DURA, sense paraules i la mare li contesta: QUAN VULGUIS en menjaràs.
El significant verdura que ella desplega amb verd i dura. Verd ,amb la significació del que és prohibit, relacionat amb el sexe, i dura, adjectiu que remet a duresa, immobilisme en el cos i per una altra banda al verb durar , quelcom que dura indefinidament. G. tenia la fantasia, abans d’iniciar el seu anàlisi, que si tenia relacions sexuals amb un home, el seu plaer seria infinit, no s’acabaria mai, mortífer i tan intens que no el podria aguantar.
La resposta de la mare: quan vulguis , la remet altra vegada a l’ infinit. Significant que la remet a un excés de gaudi, un gaudi infinit que la paralitza, la remet a l’escena del fantasma de la mare pegant a la germana sense parar, i també en traspassar un límit prohibit que la pot conduir a una mort sobtada. Figura de l’ altre del gaudi de la mare i del pare, que la remet a un excés de gaudi que la pot fer morir, com li va passar realment a la mare i a totes les dones posteriors amb qui el pare s’ha casat.
Miller (1990) diu, referint-se al fenomen psicosomàtic : Per què en lloc de la incorporeïtat de l’objecte a, apareix un significant corporal?. Què passa que en aquest cas el que està perdut, no sigui l’objecte perdut que està fora del cos?
Jacques Alain Miller comenta que el FPS, es un camp d’investigació, on sempre ens belluguem amb el com.
Lacan (1975) diu: “tot succeeix com si quelcom estigués escrit en el cos, alguna cosa que ens donada com un enigma[…] seria una escriptura jeroglífica[…] i és al voltant del tret unari on hi gira tota la qüestió de l’escrit.”
“Que passa amb el gaudi del psicosomàtic? –diu- “Si vaig evocar una metàfora com congelat, és perquè hi ha efectivament una espècie de fixació. Freud no empra perquè si el terme fixerung i és perquè el cos es deixa escriure quelcom de l’ordre del número. I és per la revelació del gaudi específic que hi ha en la fixació, que s’ha d’abordar a un psicosomàtic.”
Un gaudi de l altre, per a Lacan, en la intersecció entre l´imaginari amb el real. Gaudi, fora del simbòlic, però no fora del cos.
Com fer la cura d’un psicosomàtic, si quelcom està fixat, no llegible, semblant a un jeroglífic, de l’ ordre del número, on la interpretació no serveix? Valas ens diu que no es el mateix la lletra que el número (Lacan ho introdueix a L’Etouirdit) . La interpretació, juga amb la lletra on es sosté el significant, però el número no accepta el dir de l’ analista. No es llegible per l’ inconscient del subjecte, per tant no passa per la transferència.
Ajudar a través de la paraula i de les associacions, a poder convertir el fenomen psicosomàtic en un símptoma, seria la direcció de la cura possible en un pacient amb FPS.
BIBLIOGRAFIA
DUDAI. Y. (2002) Memory from A to keywords, concepts and beyond. Oxford University Press
FREUD. S. (1896) Lettre à Wilhelm Fliess du 6.12.1896. En: Naissance de la psychanalyse, París PUF, (1956), p. 155.
– Epistolario II (1891-1939). Plaza δ
Janés, (1970), p. 84-85
–La fijación , al trauma. Lo inconsciente. Lección XVIII. (1917) Obras Completas (OC). Vol. VI. Madrid: Biblioteca Nueva (1974) p. 2.294.
–Más allà del principio del placer. (1920) O.C., Vol.VIII.
FREUD,S; GRODDECK.G. Correspondencia. Barcelona: Anagrama. (1977)
FOULQUES. E (1993). El saber de lo Real. De Groddeck a Lacan. Buenos Aires 1993.
Ed. Nueva Vision 1993, P. 190
KANDEL, E. R. (2005) Psychiatry, Psychoanalysis, and the New Biology of Mind, Arlington, Virginia: Katz,
KANDEL, E.R.; DUDAI,Y. MAYFORD. M.R. (2014) “ The molecular and Systems biology of memory” Cell 157, 163-186.
LACAN, J. (1955) “FPS, distintos en la neurosis” “FPS, conflictes directamente inscritos sobre el cuerpo” La psicosis. Seminario III. Paidós.
-( 1975) “Conferencias en Ginebra sobre el síntoma” Intervenciones y Textos II. Manantial, (1991), p. 139
– (1973) Les quatre concepts fondamentaux de la psycoanalyse. París: Le Seuil, 1973, p. 214
– (1967)La lògiques du fantasme, leçon du 15 novembre 1967.Seminario inédito.
MARLET,A. (1997) Se interpreta el Fenomeno psicosomático?, 1º Jornadas de Gresaim. Barcelona
MILLER, A. (1990) Algunas reflexiones sobre el FPS. Matemas II (Buenos Aires: Ed. Manantial, p. 177
SOLER, C. (1978) “Retorno sobre la cuestión del síntoma y el FPS” Estudios de psicosomàtica. Vol 2. EdAtuel-cap
UNSERMET, P. (2006) “Relaciones cuerpo-mente: Manifestaciones psicosomáticas en la infancia y la adolescència” Ponencia del XIX Congreso Nacional de la Sociedad Española de Psiquiatría y Psicoterapia del Niño y del Adolescente (SEPYPNA) Evissa 12 al 14 de octubre de 2006.
VALAS, P. (1996) “La psycomatique”. Revista freudiana