DESARRELAMENT I PÈRDUA EN L’OBRA DE MARIA BARBAL Mercè Rigo i Grimalt

Montserrat Roig en el seu llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” ens parla de que ningú no pot explicar per què escriu.  ( 15) de l’origen de les paraules, de la seva màgia i de la seva creació.

 “No recordo quan vaig començar a caminar. Crec recordar, en canvi, quan em van venir les paraules…primer vaig ser jo i després les paraules. Les paraules venien a mi, les conjurava com el nen d’Antaviana de Pere Calders. En conjurar-les, els objectes m’anaven prenent forma. Un dia per exemple vaig tancar els ulls i vaig dir “soldat”. I vaig sortir al balcó: al cap de poc temps va passar per sota una desfilada de soldats. Jo feia la llum com el Déu del Gènesi. Creava.  El llenguatge poètic consistia en fer aparèixer allò que no era real… Ignorava la història de cada paraula. Però després, en pensar-les, les vestia, i, així, des de la màgia de les paraules arribava el concepte: l’àvia era l’amor. La nit, la por.” (34)

 Aquestes reflexions i l’amor a les paraules  de la Montserrat Roig,  casen a la perfecció amb el que la mallorquina i poetessa MªAntònia Salvà,  ens recorda, molts anys abans, en el seu llibre:: “Entre el record i enyorança”

Mª Antònia, nascuda  l’any 1869, orfe de mare quan només tenia un any, a qui no recordava, va ser criada per una dida de mal nom FLAUTA, nom musical, a la qui ella atribueix el record de les primeres paraules  i la seva afecció als versos i al cançoneig.

[…] La meva afició als versos i al cançoneig, quasi bé es podria dir que és en mi innata. La meva dida —una jove i robusta camperola, “flauta” de sobrenom, per qui jo no tenia defecte— acostumava a dir que, quan me deslletà, ja sabia un enfilall de cançons. Quines cançons fossin aquestes no li vaig preguntar mai, […] (1)

Maria Barbal, en la seva última obra “Carrer de Bolívia”, ens explica la història d’una dona, la Lina, que emigra amb el seu home de Linares a Barcelona. El record de  la mare, la Juana, se li fa present quan torna  al seu poble, després de molts any,  al seu enterrament. Una  mare amb moltes  carències, supeditada a l’amo de la finca: “ La Juana (la mare)enraonava poc, però quan tenia el dinar a punt, se l’asseia a la falda, totes dues de cara a l’estesa de les oliveres. Li passava els braços al voltant de la cintura i, la galta contra la seva galta, la gronxava, li deia “angelito mio”, i així, la Juana deixava  vagarejar la seva veu densa com si fos la papallona de les paraules. Cantussejava fluixet, deia una oració…La Lina va pensar que si se n’hagués recordat ho hauria pogut fer damunt el cos de la seva mare; de vegades la Juana  s’entretenia dient el nom de que es veia des de la caseta, potser quan ella era més petita, com si…fos una creació :“los olivos, tierra, un matojo hierba, el sol…

 I aquestes paraules de la infància, que s’arrelen, es graven, ens acompanyen per a sempre, tenen a veure amb les pèrdues i el desarrelament?

Maria Barbal, en la seva primera novel·la “Pedra de tartera”, de l’any 1984, apareix en el món de la literatura amb un llenguatge local del Pallars de gran riquesa, modismes i frases fetes que van revolucionar la literatura barcelonina de l’època. La seva protagonista, la Conxa, amb arrels i vida d’ambient rural, acaba en una porteria de Barcelona, ja vella. Arraulida en aquest cau, sense coneixences i al final de la seva vida ens diu:

 “Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets”

“Barcelona és aprendre a callar més i més. Fins que no em pregunten gran cosa”

“Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri”

Un soroll sense paraules i aprendre a callar més i més.

Què ha passat amb les paraules, els modismes, les frases fetes, que ja no apareixen i que només es converteixen es sorolls indiscriminats?

Una dona que arrossega el desarrelament, marcat des de la seva primera infància: “Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú. Jo era la quinta de sis germans i, segons deia la mare, havia arribat perquè Déu havia volgut i s’ha acceptar allò que Ell envia” Els altres tres més petits, havia sentit a dir un ramat de camins que donàvem més feina que benefici…Per això van decidir que jo que era suau de caràcter i ben

entenimentada, marxés per ajudar la tia, la germana de la meva mare que ja havia desesperat de tenir fills i de la feina no li’n faltava.” (p. 9) “Així doncs, a tretze anys, amb el mocador de farcell al cap, a banda i banda el pare i la Maria, deixí família, casa, poble i muntanya” “… en aquelles hores de caminar silenciós cap el mercat de Montsent… se m’apareixien només les coses bones que havia viscut al poble on vaig néixer i d’ on no havia sortit més que per anar a la muntanya o aviar els animals o per escapar-me a la festa major de les quatre cases que eren al poble del costat (p.10)

“ No em sortia paraula i prou que hagués volgut dir, però quan arribava un silenci, notava un nus al coll, com un llaça que em tibava pels dos extrems i em començava a fer mal fins que em pujava el primer sanglot pit amunt, i desfeia el nus i llavors s’escapava un riu de llàgrimes amb tota la fúria, perquè l’ últim que jo volia fer en aquell moment era plorar. No calia parlar gens” (p.14

El desarrelament és descrit en el  Diccionari com: “Arrancar, d’arrel una planta, extingir, extirpar, separar i expulsar”

La Conxa, expulsada per la seva família a casa la tia, ha d’acceptar sense paraules una decisió familiar, a la que no es pot oposar. Destinada a ser un ésser utilitari, l’únic lloc familiar on se li atorgarà un valor:

 “A les cases semblaves una nosa. Si jugaves al paller, la canalla, tot ho remenàvem, si t’ acostaves al foc i removies entre les cassoles amb  els esmolls, posaven el crit al cel parlant de no sé quina desgràcia i si arreplegaves alguna pedra o fusta per jugar, només feies batudes. Tan sols si ajudaves a munyir, a pelar trumfes, a portar llenya, estaves en lloc segur. Però això era ser gran i després no et tocava ni el porro ni la rosta que tu ets massa xic.” (p. 11)

La Conxa,  supeditada al discurs social i familiar, no pot parlar. Les paraules i els seus desitjos no compten. Que passa amb la identitat del Ser,  com en el cas de la  Conxa, que acaba vella a Barcelona en un pis, on “la finestra dóna a l’ascensor”,  on ha perdut les referències de la seva llengua, els seus modismes, i la pèrdua del que és conegut? I quina la  de la  Lina del “ Carrer de Bolívia”,  que diu, quan torna a Barcelona, després  de l’enterrament de la seva mare: “La Lina Vilches acabava de descobrir aquell espai entre dos móns, que et fa foraster de la terra on has nascut i propietari d’ on vius, i viceversa. Mai més no tornaria a ser d’un sol lloc” (P. 99)

Heidegger, l’any  1943 va tractar sobre l’espai extimit. Basant-se en el poema de Hölderlin “Regreso a la tierra natal, a los parientes”

 Ens diu que: És només quan el viatger sembla arribar al que és més familiar de la seva terra, quan es troba el què és més llunyà. S’arriba a la terra natal però el que  es busca, no es troba i a la vegada troba allò que rebutja. El que és familiar és solament una aparença que s’amaga. El poema és el camí que franqueja  i vol passar a l’altre costat. Només el poema condensa el que no es pot . El poema assenyala el gaudi perquè hi ha molt poc a dir sobre ell. Dissenya un espai per a Heidegger: la proximitat llunyana, l’apropiació expropiant, el gaudi que es troba i es rebutja.

L’Agustí, de “Mel i metzines”, una altra novel·la de Maria Barbal, emigrant a París, ens diu en relació a uns parents, emigrants a l’ Argentina:

“El cas d’enyorament més extraordinari que conec és el dels parents americans…Van tornar a Olp. Per més que van estrenar casa i que duien les alforges llargues, aviat van trobar-se estranys on havien nascut…I avui jo he pensat que, quan es devien trobar a l’Argentina, assecada la saliva dels petons i de les explicades, devien tornar a enyorar-se del Pallars. Foradat per tot, els corcs devien deixar-los buits com avellana cucada”

Wittgenstein el gran filòsof del llenguatge,  diu que el llenguatge té la propietat de representar, com en un mirall, la realitat del món. El llenguatge és imatge del món perquè té capacitat pictòrica, o capacitat de representació o configuració (Abbildung); quan per mitjà de proposicions descriu fets, els seus elements «reprodueixen» i «representen» la mateixa relació que estableixen els objectes.

.

Els objectes, que com diu Lacan, sempre estan perduts i que només es poden representar a través de les paraules

    Leave Your Comment

    Your email address will not be published.*

    Información básica sobre protección de datos Ver más

    • Responsable Mercè Rigo Grimalt .
    • Finalidad Moderar los comentarios. Responder las consultas.
    • Legitimación Su consentimiento.
    • Destinatarios cdmon.com.
    • Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos.
    • Información Adicional Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

    Esta web utiliza cookies, puede ver aquí la Política de Cookies